Confirmo la experiencia: Cuando crees que das algo de tu tiempo y de ti, eres tú el que recibes más todavía! De nuevo lo he podido comprobar esta mañana en el Cottolengo! (aunque muchas veces en el cole... también lo he vivido! Diría que CADA DÍA!) Siempre me impresiona el ver y experimentar como hay personas que se confían y se dejan ayudar por ti aunque no te hayan visto nunca. Son aquellos que, por sus limitaciones y enfermedad, dependen de los servicios de otros! Me admira esa humildad de dejarse en manos de otros! En verdad, siempre son los enfermos los que nos ayudan a nosotros... porque nos dan la oportunidad de sacar lo mejor de nosotros... ¿Se puede pedir algo mejor? Todos deberíamos hacer algo de voluntariado... porque además ¿si yo fuera la enferma qué me gustaría que me hicieran? Al final de nuestra vida "lo que hayas amado quedará, sólo cenizas el resto"! Conviene recordarlo!
Amb aquest breu comentari que estic escrivint vull aconseguir transmetre la meva experiència i les meves impressions d'un dia tan bonic com el d'avui. També intentaré de que aquest no es reflecteixi només amb paraules sino amb obres.
Avui hem anat al Cottolengo a passar un migdia ajudant als que més ho necessiten i també a descubrir una realitat que segur que molts de nosaltres desconeixem. Entre altres coses, cal destacar els tres aspectes que més m'han cridat l'atenció. El primer, ha sigut just al entrar a la saleta que ens han proposat: en veure allò, ja sabia que a partir d'aquell moment seria impossible anar-me'n igual de com havia arribat. El segon, és que allà fins i tot la persona que té una minusvalia d'un grau més baix (síndrome de Dawn), ajuda als demés: en veure allò, m'he quedat... flipant (no es podria dir de cap altra manera). Finalment, cal destacar una sensació amb la qual m'he sentit una persona útil i agraïda amb mi mateix i els altres: quan, en nombroses ocasions, he saludat donant la mà a aquelles persones; estaven molt agraïts de que jo estigués allí fent-los companyia.
Per acabar, m'agradaria acabar amb la frase d'un amic meu: "¡Venga, venga, venga, venga... FUERTE!
La voluntad de hoy, creo que ha sido experiencia ¡para todos! (La experiencia es aquello que se reflexiona, y no aquello que simplemente pasa) Es decir, pasar unas horas en un sitio con esas personas en esad condiciones, no deja indiferente a cualquiera que lo vea desde "nuestro mundo". Al salir de allí y volver a la calle, ha sido como un momento de viaje en el que cambiaba de mundos sin darme cuenta. Es en esos momentos - después de realizar el voluntariado- en que su "mundo", concretamente esa casa, nos parece ¡tan! diferente a lo que normalmente vivimos... o a lo que estamos acostumbrados a ver... que te lleva a preguntarte ¿qué es la realidad?.
"Muchas personas se pierden las pequeñas alegrías, mientras esperan la gran felicidad." (- Pearl S. Buck-) .... sin embargo, ellos viven las pequeñas alegrías, a pesar de que nunca se han planteado su gran felicidad
Puede que esas personas no puedan hablar, no puedar ver, no puedan expresarse, no puedan estudiar con la misma facilidad que nosotros, no puedan correr, caminar, etc, etc... Pero he aprendido que esas personas sí saben apreciar, abrazar, amar, observar, saben de felicidad, de realidad... Quien sabe, quizás al final de nuestros caminos ellos sepan más que nosotros!!!
Gracias a los que me habéis acompañado estos dos días... Gracias por dar lo mejor -lo más auténtico- de vosotros! Gracias por daros a conocer en situaciones nuevas! Gracias por participar en experiencias que os ayudan a dar la mejor versión de vosotros mismos!;-)
El DAVID TERUEL m'ha enviat aquest comentari: Tal Com NO m’ho imaginava Sempre que es realitzen activitats diferents a les del nostre dia a dia, caiem en l’error d’imaginar. Una cosa que, a simple vista, pot semblar del més natural, l’única cosa que fa es adornar o espatllar la imatge d’una idea principal. La imaginació és subjectiva i no ens permet descobrir abans de temps com ens resultarà l’activitat. És per això que, HAS DE PROVAR LES EXPERIÈNCIES, no jutjar-les d'avant mà. Ho explico ja que crec vull que aquest comentari esdevingui una descripció de la meva experiència i, per això, heu d’entendre com em sentia abans d’anar al Cottolengo. Vaig estar el dia abans imaginant com seria l’experiència. Em vaig situar davant d’aquells malalts i vaig analitzar com actuaria si estigués allà. Doncs bé, totes les coses que penses no et serveixen de res. (i millor) Ja a la porta, la sensació ha estat diferent. L’impacte inicial sempre és el més dur, o això diuen. En el meu cas, no. Quan hem vist el vídeo he pogut veure el Cottolengo des d’una imatge tendre i esperançadora. He pogut veure que la meva experiència allà serviria més del que jo m’imaginava. Després del vídeo hem anat a les corresponents sales. Quan hem arribat (el Marc i jo) ens hem trobat un petit grup de vuit o nou persones que estaven petant la xerrada amb un metge. Un seria un foraster i un estrany en un entorn que no és el propio, però és en aquest primer instant quan m’he adonat del que us comentava al començament: No val imaginar; l’experiència mai s’assemblarà a la realitat, per això intentes imaginar-te-la. Pot semblar una tonteria però a mi em preocupava el primer contacte amb el malalt. No sabia si se’l prendria bé... Doncs he de dir que m’ha sorprès perquè no m’ha donat temps a pensar: Un malalt se m’ha acostat i se m’ha presentat. Quina enveja tenir la força que tenen! Quina enveja tenir aquella innocència que els fa tant especials! Què li feia donar-me la mà? I per què no havia realitzat jo aquest primer pas? Intentaré no ser tant detallista ja que tants detalls serien més per un dietari que per un comentari de blog. Doncs bé, el primer que hem realitzat ha estat una passejada amb un malalt. El que a mi em semblava una tonteria, ha esdevingut un dels al·licients més grans per aguantar el que després vindria. Al començament ha estat difícil; no sabíem què preguntar-li, a més, no parlava gaire... Només cridava! Perquè veieu com n’és de important aquesta ajuda, després de tot el dia, el Marc i jo ja fèiem broma amb els malalts. I només portàvem un matí amb ells! Això m’ha fet ressaltar una paraula: CONFIANÇA. Una confiança que a nosaltres, com coneixem la situació ens sembla molt més important i la valorem, potser, molt més. (per això ens costava tant mantenir una conversa amb ells). El moment més dur, i amb això acabo, ha estat l’hora de donar de menjar. M’ha tocat un malalt amb greus problemes que tenia moltes dificultats per menjar. M’hi he estat més de 20 minuts... però al final ho he aconseguit. Jo a ell li he donat aliment, ell a mi m’ha donat una valor molt important: L’espera, la paciència per a una satisfacció major. Encara que ha estat el moment més tens i difícil del dia, és el que m’ha donat més coses. És el que ha fet que el dia d’avui fos especial. Per acabar el matí, hem acompanyat a cada malalt a fer unes voltes al voltant de la casa. Ha estat un moment molt divertit on tots hem rigut (malalts inclosos). El que m’emporto d’avui és precisament el somriure dels malalts, l’experiència (i recordeu, no la imaginació), i un munt d’històries que ens han explicat i que ben segur no oblidaré.
Confirmo la experiencia: Cuando crees que das algo de tu tiempo y de ti, eres tú el que recibes más todavía! De nuevo lo he podido comprobar esta mañana en el Cottolengo! (aunque muchas veces en el cole... también lo he vivido! Diría que CADA DÍA!)
ResponderEliminarSiempre me impresiona el ver y experimentar como hay personas que se confían y se dejan ayudar por ti aunque no te hayan visto nunca. Son aquellos que, por sus limitaciones y enfermedad, dependen de los servicios de otros! Me admira esa humildad de dejarse en manos de otros! En verdad, siempre son los enfermos los que nos ayudan a nosotros... porque nos dan la oportunidad de sacar lo mejor de nosotros... ¿Se puede pedir algo mejor?
Todos deberíamos hacer algo de voluntariado... porque además ¿si yo fuera la enferma qué me gustaría que me hicieran?
Al final de nuestra vida "lo que hayas amado quedará, sólo cenizas el resto"! Conviene recordarlo!
Amb aquest breu comentari que estic escrivint vull aconseguir transmetre la meva experiència i les meves impressions d'un dia tan bonic com el d'avui. També intentaré de que aquest no es reflecteixi només amb paraules sino amb obres.
ResponderEliminarAvui hem anat al Cottolengo a passar un migdia ajudant als que més ho necessiten i també a descubrir una realitat que segur que molts de nosaltres desconeixem. Entre altres coses, cal destacar els tres aspectes que més m'han cridat l'atenció. El primer, ha sigut just al entrar a la saleta que ens han proposat: en veure allò, ja sabia que a partir d'aquell moment seria impossible anar-me'n igual de com havia arribat. El segon, és que allà fins i tot la persona que té una minusvalia d'un grau més baix (síndrome de Dawn), ajuda als demés: en veure allò, m'he quedat... flipant (no es podria dir de cap altra manera). Finalment, cal destacar una sensació amb la qual m'he sentit una persona útil i agraïda amb mi mateix i els altres: quan, en nombroses ocasions, he saludat donant la mà a aquelles persones; estaven molt agraïts de que jo estigués allí fent-los companyia.
Per acabar, m'agradaria acabar amb la frase d'un amic meu: "¡Venga, venga, venga, venga... FUERTE!
La voluntad de hoy, creo que ha sido experiencia ¡para todos! (La experiencia es aquello que se reflexiona, y no aquello que simplemente pasa) Es decir, pasar unas horas en un sitio con esas personas en esad condiciones, no deja indiferente a cualquiera que lo vea desde "nuestro mundo". Al salir de allí y volver a la calle, ha sido como un momento de viaje en el que cambiaba de mundos sin darme cuenta.
ResponderEliminarEs en esos momentos - después de realizar el voluntariado- en que su "mundo", concretamente esa casa, nos parece ¡tan! diferente a lo que normalmente vivimos... o a lo que estamos acostumbrados a ver... que te lleva a preguntarte ¿qué es la realidad?.
"Muchas personas se pierden las pequeñas alegrías, mientras esperan la gran felicidad." (- Pearl S. Buck-) .... sin embargo, ellos viven las pequeñas alegrías, a pesar de que nunca se han planteado su gran felicidad
Puede que esas personas no puedan hablar, no puedar ver, no puedan expresarse, no puedan estudiar con la misma facilidad que nosotros, no puedan correr, caminar, etc, etc... Pero he aprendido que esas personas sí saben apreciar, abrazar, amar, observar, saben de felicidad, de realidad...
Quien sabe, quizás al final de nuestros caminos ellos sepan más que nosotros!!!
Gracias a los que me habéis acompañado estos dos días... Gracias por dar lo mejor -lo más auténtico- de vosotros! Gracias por daros a conocer en situaciones nuevas! Gracias por participar en experiencias que os ayudan a dar la mejor versión de vosotros mismos!;-)
ResponderEliminarEste comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarEl DAVID TERUEL m'ha enviat aquest comentari:
ResponderEliminarTal Com NO m’ho imaginava
Sempre que es realitzen activitats diferents a les del nostre dia a dia, caiem en l’error d’imaginar. Una cosa que, a simple vista, pot semblar del més natural, l’única cosa que fa es adornar o espatllar la imatge d’una idea principal. La imaginació és subjectiva i no ens permet descobrir abans de temps com ens resultarà l’activitat. És per això que, HAS DE PROVAR LES EXPERIÈNCIES, no jutjar-les d'avant mà.
Ho explico ja que crec vull que aquest comentari esdevingui una descripció de la meva experiència i, per això, heu d’entendre com em sentia abans d’anar al Cottolengo. Vaig estar el dia abans imaginant com seria l’experiència. Em vaig situar davant d’aquells malalts i vaig analitzar com actuaria si estigués allà. Doncs bé, totes les coses que penses no et serveixen de res. (i millor)
Ja a la porta, la sensació ha estat diferent. L’impacte inicial sempre és el més dur, o això diuen. En el meu cas, no. Quan hem vist el vídeo he pogut veure el Cottolengo des d’una imatge tendre i esperançadora. He pogut veure que la meva experiència allà serviria més del que jo m’imaginava.
Després del vídeo hem anat a les corresponents sales. Quan hem arribat (el Marc i jo) ens hem trobat un petit grup de vuit o nou persones que estaven petant la xerrada amb un metge. Un seria un foraster i un estrany en un entorn que no és el propio, però és en aquest primer instant quan m’he adonat del que us comentava al començament: No val imaginar; l’experiència mai s’assemblarà a la realitat, per això intentes imaginar-te-la.
Pot semblar una tonteria però a mi em preocupava el primer contacte amb el malalt. No sabia si se’l prendria bé... Doncs he de dir que m’ha sorprès perquè no m’ha donat temps a pensar: Un malalt se m’ha acostat i se m’ha presentat. Quina enveja tenir la força que tenen! Quina enveja tenir aquella innocència que els fa tant especials! Què li feia donar-me la mà? I per què no havia realitzat jo aquest primer pas?
Intentaré no ser tant detallista ja que tants detalls serien més per un dietari que per un comentari de blog. Doncs bé, el primer que hem realitzat ha estat una passejada amb un malalt. El que a mi em semblava una tonteria, ha esdevingut un dels al·licients més grans per aguantar el que després vindria. Al començament ha estat difícil; no sabíem què preguntar-li, a més, no parlava gaire... Només cridava!
Perquè veieu com n’és de important aquesta ajuda, després de tot el dia, el Marc i jo ja fèiem broma amb els malalts. I només portàvem un matí amb ells! Això m’ha fet ressaltar una paraula: CONFIANÇA. Una confiança que a nosaltres, com coneixem la situació ens sembla molt més important i la valorem, potser, molt més. (per això ens costava tant mantenir una conversa amb ells).
El moment més dur, i amb això acabo, ha estat l’hora de donar de menjar. M’ha tocat un malalt amb greus problemes que tenia moltes dificultats per menjar. M’hi he estat més de 20 minuts... però al final ho he aconseguit. Jo a ell li he donat aliment, ell a mi m’ha donat una valor molt important: L’espera, la paciència per a una satisfacció major. Encara que ha estat el moment més tens i difícil del dia, és el que m’ha donat més coses. És el que ha fet que el dia d’avui fos especial.
Per acabar el matí, hem acompanyat a cada malalt a fer unes voltes al voltant de la casa. Ha estat un moment molt divertit on tots hem rigut (malalts inclosos).
El que m’emporto d’avui és precisament el somriure dels malalts, l’experiència (i recordeu, no la imaginació), i un munt d’històries que ens han explicat i que ben segur no oblidaré.